Els nens de Margaret Bosco Bal Sadan

Aquest dissabte passat l’Amin i jo vam fer rumb cap a Goa ja que vam ser convidats a la representació de l’obra de teatre “Bombay to Barcelona” basada en la biografia de l’Amin Sheikh, i representada per els nois de la casa refugi “Margaret Bosco Bal Sadan”. Nois que, com l’Amin, han estat víctimes de situacions d’exclusió social i maltractament, i que per diverses raons el carrer esdevingué la seva llar.

cartellEm serà molt difícil expressar amb paraules totes les emocions viscudes en aquests tres dies amb ells, emocions que fluctuaven dins meu com si d’un termòmetre emocional es tractés, arribant a erupcionar en algun moment donat per la barreja de sentiments provocats.  Per molts mots específics que trobi, crec que no seran mai suficients per poder explicar aquesta experiència indescriptible, tot i això, donaré el millor de mi mateixa per fer-ho el més comprensible possible.

Arribem a l’aeroport de Goa al migdia, ja només sortir de l’aeroport vaig agrair sentir com el meu cos es sanejava en tan sols inhalar l’aire fresc que caracteritza aquest estat. Goa és terra de palmeres, platja, i cases d’estil portuguès colorides. Totes són envoltades per un paisatge verd amb carreteretes estretes que criden ser recorregudes en moto. Dóna la sensació d’estar recorrent un conjunt d’illes connectades entre sí a causa de les múltiples entrades del mar a la terra.

Nalini, la organitzadora, ens ve a buscar a l’aeroport per anar a dinar, i tant bon punt acabem, ens dirigim, juntament amb la directora de l’obra i l’ajudant d’organització/fotògraf cap al lloc de l’esdeveniment. Tant sols 10 minuts després d’arribar un autocar ple de nens para davant de nosaltres. Eren els protagonistes d’avui, els nois de Margaret Bosco Bal Sadan. Una trentena de nens baixa de l’autocar buscant amb la mirada el protagonista de la història que han estat treballant des de fa tres mesos, i en trobar-lo, l’envolten encuriosits tornant-li mirades tímides i/o de fascinació i somriures d’orella a orella. L’Amin no va tardar ni un minut en connectar amb tots ells, es veia clarament que tenien un factor comú que els unia a tots. El llenguatge, les expressions i els moviments que utilitzaven són trets identitaris dels que han viscut situacions desfavorides, tant a casa com al carrer. No us penseu pas que és tristesa el que transmeten, el seu llenguatge és ple de vitalitat i directe, amb expressions que demostren les seves ganes de viure la vida al 100% i amb una gran fortalesa per enfrontar-se al seu dia a dia. El joc, la broma, la dolçor, la vitalitat, i la lluita marca les seves personalitats.

Vam haver d’esperar hora i mitja abans de que l’actuació comencés, estona amb la que vam poder fer una primera presa de contacte amb ells tot responent a les preguntes que ens formulaven, i després, vam començar a cantar cançons amb la guitarra per relaxar els nervis d’abans de l’actuació. L’amin, jo, i el pare director de l’escola que va allotjar l’esdeveniment, estàvem a primera fila, la sala es va omplir amb una cinquantena de persones. S’obre el teló, i en tant sols el primer minut la commoció envoltava la sala. La funció va tenir una durada de 45 minuts i el guió explicava una història molt suavitzada a la real, ja que hi havia escenes que eren massa cruels per a ser representades per nens. Tot i això, en alguns es podia veure com algunes escenes els hi eren molt familiars. Una obra emocionant per tot el treball al darrere,  ja que tot ha estat realitzat pels nens, so, llums i imatges, incloent música en directe i joc d’ombres com a efectes especials.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

En acabar la funció, tots pugem a l’autocar que ens porta al refugi on s’allotgen, i el viatge va ser d’allò més divertit. No hi havia seients per a tots, així que el pare de l’orfenat col·locà una taula a la part davantera del passadís i des d’allà visualitzava tot l’autocar. Al darrere hi havia el germà Benson, on amb el so de la guitarra, animava a tot l’autocar, ja que semblava una discoteca mòbil. Molts nens ballaven pel passadís o des del seu lloc, mentre que d’altres queien rendits adormits al seu seient. Després de dos hores de trajecte, finalment arribem a la nostra destinació.

Tot estava en silenci, ja que hi havia una vintena més de nens dormint a dins la casa. Una casa gran, amb dues sales amples plenes de matalassos (d’aquells de fer volteretes típics de l’escola) al terra amb nens dormint. La primera sala al primer pis, la segona sala al segon pis, i el tercer pis s’hi trobaven 4 habitacions, dues de les quals eren per a mi i per a l’Amin. Abans d’anar a dormir, els nens sopen arròs amb Dal (un plat cuinat amb llegums), hi havia tres cassoles en un menjador on els nens agafaven el seu plat i es servien sols, i en una altra sala més petita, hi havia un menjador petit pels pares i convidats, connectat a la cuina. Trec el cap per la finestreta per on passen el menjar de la cuina i el menjador, i veig a uns treballadors cuinant i netejant. Són els masovers de la casa que s’encarreguen de la gestió. Sembla ser que aquesta casa d’acollida també te lloc per a la desigualtat.

Ens despertem a l’endemà i ens trobem tots els nens repartits per tots els voltants de la casa, jugant a bàdminton, patinant (era curiós, ja que patinaven amb un patí  només), futbol, criquet, etc. Era diumenge, així que tenien tot el matí lliure per a jugar. Ens passem el matí jugant amb ells, ja que l’energia que desprenien era contagiosa, i t’omplien a la vegada de vitalitat. Em feia molta gràcia que em cridessin Didi. Didi let’s play badminton, I teach you, very good Didi, eh Didi play with me, look Didi I can’t do this, look Didi I can run a lot  eren algunes de les seves frases. Abans de dinar agafem una moto rumb cap a Panjim, on allà ens esperava la Nalini per a gravar l’Amin i fer un documental. Passem el dia per diferents ciutats de Goa, i a la nit tornem cap al refugi. Tothom dormia.

goarodatge
Nalini, Syed, John, Amin i jo fent el documental als carrers de Panjim

A les sis del matí sento dos xiulets, era l’hora de llevar-se, així que no vaig fer cas i em vaig tornar a dormir, però no per gaire estona ja que al cap de 10 minuts sento com tots els nens cantaven a tot pulmó. Espio pel balcó per esbrinar què feien, i me n’adono que estaven fent missa. Encuriosida, em vesteixo i baixo per formar-hi part, resulta que abans d’anar a l’escola, es realitza una missa diària a les 6:15 del matí. Aquesta curiositat em va permetre entendre moltes coses. Me’n vaig adonar dels discursos que inculcaven als nens cada dia i em va entristir molt. El pare va explicar un capítol de la bíblia on hi apareix algú que treia “espuma” per la boca i Jesús el cura, i ho justificà dient que aquesta persona tenia el diable a dins i que només pregant ens podem salvar, ja que ell coneixia a una persona que també treia espuma per la boca a causa de ser mala persona i tenir el diable a dins. La meva pregunta és, aleshores, quan vegin a algú que caigui al terra per un atac d’epilèpsia, quina serà la seva reacció? Apartar-se i pregar a Déu per a que el diable li surti del cos? És més efectiva la pregària que no pas una acció immediata de primers auxilis? Creuran que aquesta persona té el diable a dins en comptes de detectar una situació d’emergència?

Per acabar la missa, va acabar explicant que havia rebut un WhatsApp la nit anterior sobre una notícia del sud de la índia. Un camió va ser detingut per la policia, i en obrir-lo el van trobar tot ple de cossos de nens morts per tràfic d’òrgans. Les persones que conduïen el camió també eren posseïdes pel diable, i els remarcà que tenien molta sort d’estar on estaven, així que per continuar fent el bé havien de pregar. Ara entenc perquè molta gent d’aquest país en comptes d’ajudar als altres es dediquen a pregar… sembla que és un fet cultural que s’ha anat transmitent de generació en generació. Fins quant això continuarà transmitent-se? Quan l’acció immediata per ajudar als altres predominarà per sobre de la pregària? Crec que som nosaltres els que podem originar la salvació, però sense acció, això no succeirà mai.

En acabar la missa alguns nens marxen cap a l’escola, d’altres es queden al refugi ja que l’escola a on van (sembla que van en diferents escoles) feia festa. Ens passem el matí jugant amb ells altra vegada, fent-nos fotos, i parlant amb ells sobre com es senten. L’Amin, de forma improvisada, va fer una xerrada explicant com era la vida al seu orfenat ara ja fa uns quants anys. Les coses han canviat bastant ja que ara tots tenen roba diferent, més joguines, i menjar variat. Abans tenien dos pantalons i dos samarretes per a tot l’any, un llapis i goma cada sis mesos, i el seu menjà era el mateix cada dia. En el seu discurs la responsabilitat, l’empatia, la solidaritat i l’amor eren els tòpics primordials, explicats com portar-los a terme de forma pràctica durant el dia a dia. Era un discurs potent que anava directe al cor dels nens, esperançador i encoratjador de realitzar el seus somnis. Els tocava l’ànima, ja que explicava com havia convertit situacions difícils en positives, les quals moltes eren molt familiars per a ells, i més d’un se’ls hi regalimava una llàgrima en sentir-se identificats.

A l’hora de dinar marxem, ja que havíem de gravar alguns vídeos més pel documental i ens volien ensenyar el teatre on farien l’obra de teatre el dia següent. Resulta que el dia que s’havia planejat fer l’obra des d’un començament era a l’endemà, però com que nosaltres no hi podíem ser, van decidir fer-la dos dies abans en un altre lloc per a que la poguéssim veure. En acabar de gravar dinem, i tornem cap a l’aeroport. Bye bye Goa, bye bye nens, tornem cap a la gran ciutat, la cafeteria Bombay to Barcelona Library café ens està esperant.

margaret-bosco-sadan

Advertisements

2 Comments Add yours

  1. fxvilar ha dit:

    Felicitats per l’èxit de l’obra de teatre.
    Aquí al Vendrell esperem la vostra visita a l’escola.
    Fins aviat!

    M'agrada

    1. smv1988 ha dit:

      Moltes gràcies Xavier! Jo no podré venir a la xerrada ja que estic treballant, però l’Amin vindrà encantat 🙂

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s